Discalcúlia

Cas F –

Discalcúlia

La discalcúlia o dificultats en l’aprenentatge de les matemàtiques és una dificultat d’aprenentatge específica en matemàtiques, que es tracta de dificultats per comprendre i realitzar cálculs matemàtics. La naturalesa del llenguatge matemàtic fa que l’aprenentatge de les matemàtiques contingui uns elements diferents i certament més complexos que l’aprenentatge d’altres matèries. Això no significa que no siguin elements presents en la nostra vida quotidiana; més aviat al contrari, la matemàtica es manifesta constantment d’una manera espontània en el dia a dia. Però la sistematització del seu estudi comporta fer evident una combinació de llenguatge simbòlic que no és present en el llenguatge verbal. Així, en l’aprenentatge matemàtic s'hi destaquen dos tipus de components que es poden presentar sols o combinats: 1. Aspectes de recompte: referits a la numeració i als algoritmes. 2. Aspectes conceptuals: referits a una visió heurística de la matemàtica. S’hi inclouen activitats com la resolució de problemes i la comprensió de les demandes. Tenint en compte això, l’assoliment de la competència matemàtica per part d'un alumne, comporta haver assimilat diferents components de les matemàtiques: 1) aspectes conceptuals, 2) aspectes algorítmics, i 3) aspectes simbòlics. 

En aquest cas F: 

Dificultats en la resolució de problemes: 

•  Té dubtes en les operacions que ha d'utilitzar. 

• Davant d'un problema d'enunciat verbal de suma confon l’operació (fa una resta) o és incapaç de raonar-ne el resultat. 

• En la resolució de problemes es distingeixen tres passos: trasllat de les proposicions del problema plantejat a una representació interna, integrar les proposicions dins d’una estructura coherent i finalment, planificar la solució i executar l’operació. Per tant, abans d’executar l’operació cal crear una representació de l’enunciat del problema a la memòria a partir del resultat de la interacció complexa dels processaments de dalt a baix i de baix a dalt. Les frases del problema es transformen amb proposicions que s’organitzen dins d’uns esquemes anomenats esquemes de conjunt, i això és el que ens permet comprendre aïlladament cadascuna de les mateixes. Però a més, es necessiten altres estructures de coneixement que ens permeten posar en relació aquestes, els superesquemes (de canvi, de combinació o de part-tot).

Les dificultats que presenta F. davant d’un problema d’enunciat verbal poden venir determinades perquè el nivell de coneixement del problema és massa complicat per les seves possibilitats, o bé perquè des del punt de vista lingüístic existeix una manca de coneixement per poder entendre el llenguatge que s’inclou a l’enunciat. Respecte els dubtes en les operacions que ha d’executar a l'hora de resoldre un problema, podem pensar que venen determinats perquè F. no coneix amb seguretat a quin tipus pertany el problema que li estem plantejant, és a dir, si és de canvi, combinació o part-tot. F. al mateix temps presenta, dèficits en la recuperació de fets que li dificulten representar i recuperar fets numèrics. El seu aprenentatge mecànic i rígid fa que no apliqui l’estratègia adequada per aplicar l’operació correcta. I més, té dificultats en distinguir una distància amb una altre de forma gràfica i no pot aplicar un concepte númeric a un objecte real i al mateix concepte númeric en un altre objecte suposat. 

§ Coll, C. i Miras, M. (2001). Diferencias individuales y atención a la diversidad en el aprendizaje escolar. A Coll, C.; Palacios, J. i Marchesi, A. Desarrollo Psicológico y educación, 2. Psicología de la Educación (pp. 331-353). Madrid: Alianza Psicología.